Aconseguir la nacionalitat: un procés molt costós, o impossible?

Versión en castellano

El 15 d’octubre de 2015 va marcar un abans i un després respecte a l’adquisició de la nacionalitat espanyola per residència. Fins llavors era un dret al que s’hi accedia, amb dificultats, després d’haver complit un nombre determinat d’anys d’estada legal continuada. El Reial decret 19/2015 de 13 de juliol de mesures de reforma administrativa en l’àmbit de l’Administració de Justícia i del Registre Civil, que va entrar en vigor el 15 d’octubre de 2015, regula el procediment per a l’obtenció de la nacionalitat espanyola, incloent-hi l’obligatorietat de superar una prova que acredite el coneixement de la Constitució i la realitat sociocultural espanyoles (CCSE), així com la de posseir un diploma d’espanyol de nivell A2 o superior expedit per l’Institut Cervantes, estant excloses d’aquesta última prova les persones originàries de països on l’espanyol siga llengua oficial.

La primera conseqüència d’aquesta llei és que els tràmits per a la nacionalitat han deixat de ser gratuïts i senzills. Anteriorment, a més de realitzar-se sense cost per a la persona migrant, acabaven amb la presentació de la documentació en l’oficina corresponent de l’Administració. Un tràmit que era gratuït passa ara a costar més de 300 €, perquè a la taxa de 100 € imposada per a cursar l’expedient, cal sumar els 85 € del CCSE i els 124 € de l’examen de DELE. Açò significa que la suma dels tràmits en el país d’origen i el cost de les taxes pot arribar a superar els 500 € per persona. A això cal sumar que sovint es multiplica aquesta xifra pel nombre de membres de la unitat familiar.

La decisió de fixar una prova de coneixements socioculturals igual per a totes les persones aspirants ve a posar fi, en certa manera, a la discrecionalitat amb la qual anteriorment els jutges del Registre Civil podien avaluar el grau d’integració de cada sol·licitant. Però al mateix temps aquesta decisió implica un model d’integració assimilacionista, una proposta d’uniformitat cultural consistent a promoure l’adopció, per part dels grups minoritaris, de la llengua, els valors i les senyes d’identitat de la cultura dominant, així com l’abandonament de la pròpia cultura. Després d’haver complit amb una llarga sèrie de requisits legals (estada regular, pagament d’impostos, etc.), la persona que sol·licita la nacionalitat ha de demostrar coneixements de la història i la Constitució i provar que ha assumit els valors de la societat espanyola. La prova s’emmarca en la tradició de contractes d’integració d’altres països europeus (Dinamarca, Holanda, Àustria…), que van sorgir en els anys 90 durant governs conservadors i en moments d’ascens de partits xenòfobs. En tots ells la integració és un requisit d’obligatori compliment imposat per l’Estat i no un procés d’inclusió en la societat i d’adquisició de drets de ciutadania.

Des de moltes organitzacions hem observat que la primera dificultat amb la qual es troben les persones que volen superar la prova és la inscripció. La informació de l’Institut Cervantes és molt extensa i complicada. La inscripció ha de realitzar-se electrònicament i exigeix tindre coneixements d’informàtica, un compte de correu electrònic i una targeta bancària. A més la pàgina falla sovint, de manera que tot el procés d’inscripció es torna molt dificultós, i en moltes ocasions es requereix ajuda, quan hauria de ser una cosa que la majoria de persones pogueren realitzar de manera senzilla i independent.

Per altra banda, existeix des del principi un problema per a trobar dates d’examen disponibles. Actualment, per exemple, les primeres dates lliures per a la prova de CCSE són al juny.

Després d’una lectura detinguda de les proves, pot observar-se un desequilibri entre els blocs de continguts, preguntes de difícil interpretació, i sobretot, un model de fulls de resposta d’ús molt complicat, el que pot resultar determinant perquè les persones candidates no aconseguisquen superar l’examen.

Quant a l’examen de llengua espanyola cal cridar l’atenció sobre que les proves es realitzen sempre en centres privats autoritzats per l’Institut Cervantes, que competeixen entre ells, perquè amb això obtenen un percentatge de beneficis de cadascun dels exàmens realitzats, així com altres ingressos derivats dels cursos que ofereixen per a la preparació de les proves. Hom pot preguntar-se en primer lloc si és legítim condicionar l’adquisició del dret a la nacionalitat per residència a l’obtenció d’un títol acadèmic (DELE). I per altra banda, no podem sinó manifestar la nostra sorpresa davant el fet que només l’Institut Cervantes puga atorgar aquests títols, quan existeix una xarxa d’Escoles Oficials dedicades a l’ensenyament especialitzat d’idiomes i a més una llarguíssima llista d’Escoles d’Adults i ONG en les quals la majoria de persones migrades adquireixen els seus coneixements d’espanyol.

Les proves estan pensades per a estudiantes de secundària, batxiller i universitat, que volen obtenir títols oficials d’ELA. Els exàmens DELE exigeixen un nivell de formació bàsica per sobre del graduat en secundària (GES). No està de més recordar que un 40% de la ciutadania espanyola entre 21 i 45 anys no tenen el GES. Els continguts reflecteixen temes allunyats de la realitat de moltes persones migrades adultes i corresponen a regles gramaticals i ortogràfiques complexes. Tampoc la forma de la prova s’adapta a les persones destinatàries, pel que fa a l’avaluació de la compressió i l’expressió oral i escrita. Els propis solucionaris són molt complexos. Hem trobat fins i tot errors en els continguts, desequilibri dels blocs i complicació dels fulls de respostes.

Els actuals exàmens de nacionalitat estan frustrant les expectatives de gran quantitat de persones que fa molts anys que viuen i treballen a l’Estat espanyol, amb tota la frustració i sentiments de rebuig que açò pot generar en elles. Tot sembla dissenyat per a excloure del dret a la nacionalitat a persones procedents de determinats estrats socials: per què una persona analfabeta no pot aconseguir la nacionalitat espanyola?, s’és més espanyol com més formació acadèmica es té?

Per tot l’anterior, manifestem el nostre desacord amb l’actual model d’accés a la nacionalitat espanyola contemplat en el Reial decret 19/2015, que va ser aprovat ignorant l’existència de les associacions que treballen en el camp de la immigració, i demanem la creació d’un model consensuat, no discriminatori i realment favorable a la integració de les persones migrades.

 

Luisa Vea Soriano y Mohssine Rezgaoui Tekni, València Acull

Francisco López Duro, CFBPA Vicent Ventura

Anuncios
Esta entrada fue publicada en Uncategorized. Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s